Cal Musiquet

Amb el nom de Musiquet a Solsona s’identifiquen una casa (mapa) i una botiga (mapa), dins del nucli antic, i una bòbila (mapa), a la partida de Santa Llúcia.

La casa de cal Musiquet està situada al número 30 del carrer de Sant Llorenç. Fa cantonada amb el número 22 del carrer de la Regata i també te façana i jardí (mapa) pel número 3 de la travessia dels Dominics. És una casa de Solsona protegida com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), que podem trobar a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

La botiga de cal Musiquet està situada al número 33 del carrer Sant Llorenç. Fa cantonada amb el número 19 del carrer de la Regata. L’any 1930, s’hi va traslladar la botiga de queviures que hi havia a la casa de cal Musiquet, al costat oposat de la cruïlla, regentada per la família de l’Eloi Massana i que va conservar el nom. Actualment la botiga està tancada, però encara es conserva tal com era, tant en el interior com en l’exterior. L’any 2010 hi va haver un projecte per reobrir-la com a establiment de degustació dels productes autòctons de la comarca que no va reeixir.

La bòbila de cal Musiquet està situada a la Partida de Santa Llúcia, al costat de la carretera de Manresa i a l’extrem oriental del polígon industrial dels Ametllers. La bòbila fa temps que no funciona i, actualment, en les aquestes instal·lacions l’empresa EVERSOL hi està elaborant pèl·let (combustible granulat aglomerat a base de biomassa). De fet, el seu nom era bòbila Villaró, per ser el cognom del propietari, però popularment encara s’anomena l’indret com a bòbila del Musiquet, perquè el seu fundador havia estat masover de la cabana de Cal Musiquel. D’aquesta cabana, que suposem que era propietat de la casa de cal Musiquet de Solsona, actualment no se’n conserva ni el nom, i estava situada a la part alta del polígon dels Ametllers, als voltants d’on ara hi ha la granja Sala, a uns cinc-cents metres de la bòbila.

La opció de que Musiquet tingui un origen a partir del cognom d’una nissaga familiar es considera pràcticament descartada quan es pot comprovar que a Catalunya, l’any 2020, no hi ha ningú el porti ni com a primer ni com a segon cognom. Aquesta informació la proporciona l’Institut d’Estadística de Catalunya. A espanya, segons el Instituto Nacional de Estadística, tampoc hi consta ningú amb aquest cognom.

L’origen dels noms que identifiquen una persona, una família, un establiment o una casa poden tenir orígens molt diversos. Les identificacions més habituals son el cognom i el nom de la casa d’on prové la família. Ocasionalment hi ha renoms o malnoms, que volguts o refusats inicialment per part dels afectats, acaben tenint èxit i son acceptats per tothom. Aquest èxit està normalment relacionat amb que aquest nom hagi caigut en gràcia i que sigui útil com a identificador, sobre tot quan un cognom es repeteix molt o hi ha molts descendents que provenen de la mateixa casa.

És molt provable que l’origen del nom Musiquet tingui l’origen en un renom o malnom que va arribar a aquesta casa per algun motiu relacionat amb la música.

Botiga de cal Llauner a la casa de cal Musiquet

Amb tota aquesta informació, hem de considerar que l’origen del nom cal buscar-lo a la casa de cal Musiquet. La primera referència que tenim documentada on surt “Musiquet” fa referència a “la Rossa de cal Musiquet“, renom amb el que es coneixia a Rosa Planas Llavall, una noia orfe de mare que va viure des dels 14 fins als 18 anys a casa dels seus oncles, Marcel·lí Ramonet i Àngela Llavall, entre l’any 1890 i 1895, aproximadament.

D’aquesta casa sabem que als baixos de cal Musiquet, l’any 1930, s’hi va instal·lar en Pere Obiols Nequi, que tenia l’ofici de llauner i que es casà amb M. Carme Capa Estragués, minyona dels amos de la casa que vivien al pis de sobre.

Els primers anys compartia la botiga amb la barberia de Cal Mascó. La barberia es va tancar després de la Guerra Civil, i la família Obiols es va poder quedar amb tota la botiga, la qual reformà els anys 50.

Aquest local era taller i botiga on s’hi exercia l’ofici de calderer i de llauner, que es compaginava amb l’incipient activitat de lampista, i li va quedar el nom de cal Llauner.

Tant la botiga de cal Musiquet com la de cal Llauner, estan tancades, però conserven el nom a la memòria dels solsonins, fent sovint extensiu el nom per identificar la casa on eren.

Forjat semicircular amb les lletres “JLL” de la porta d’entrada a cal Musiquet pel carrer de Sant Llorenç 30.

Com en d’altres cases de Solsona, sobre la porta d’entrada s’hi conserva un remarcable forjat semicircular, amb la particularitat que hi figuren les lletres “JLL” . Una inscripció que es correspon amb el nom d’un dels antics propietaris de l’immoble, Joan Llavall i Molins (1813-1885), traginer solsoní i un dels protagonistes de la història d’aquesta casa.

Joan Llavall i Molins va comprat l’any 1855/1857 un gran casal ruïnós i deshabitat a Josep Muixí i Mestres, un argenter natural de Solsona però establert des de feia anys a la vila de Ripoll, seguint les relacions pròpies del treball del ferro a Catalunya. A Josep Muixí la casa li pervenia per herència del seu pare, Joan Muixí i Vilar, i a aquest li expectava com a hereu universal del seu respectiu pare, Domingo Muixí, que fou, de fet, qui comprà aquesta casa l’any 1769 als marmessors testamentaris de Josep Serch, prevere beneficiat de la Catedral de Solsona. Domingo Muixí també va comprar “el casalot” (el cos de casa annex a Cal Musiquet) l’any 1779 al marmessor subrogat de Tomàs Torrescassana pagès i propietari de la parròquia de Santa Margarida de Navès.

Considerant les nissagues, podríem dir que l’any 1857 va deixar de ser cal Muixí per passar a ser cal Llavall,  un curiós cognom palíndrom. Joan Llavall va ser que va fer construir la casa amb l’estructura que es pot veure actualment. A les escriptures de la compra venda consultades no hi surt en cap moment el nom de cal Musiquet.

Joan Llavall i Molins

Malgrat que no es conservi la seva partida de baptisme, se sap que Joan Llavall va néixer a la parròquia de Sant Martí de Riner l’any 1813, fill d’una família de traginers procedent de Llobera i molt habituada a desplaçar el seu domicili entre les parròquies on habitualment exercien el seu ofici. De fet, el seu pare (Josep Llavall i Massafrets) era natural d’Ardèvol i s’havia casat aquell mateix any a Llobera amb Magdalena Molins i Trilla.

L’ofici de traginer és complex d’estudiar. Com solia passar amb la majoria d’oficis d’Antic Règim, no tenien una delimitació hermètica de les seves especificitats, fet que els fa difícils d’extrapolar amb el panorama laboral actual. En tot cas, els traginer no només actuaven en relació amb l’acció del transport de productes o mercaderies entre dues destinacions, sinó també tenien un important component comercial en una localitat.

De tota manera, podem assegurar que Joan Llavall va fer bona part de la seva fortuna a través de la compra-venta de carbó. No pas carbó mineral, sinó el carbó vegetal sorgit de la combustió i carbonització de piles de llenya d’alzina. Aquest era tradicionalment un combustible fàcil d’obtenir, econòmic i de relatiu potencial calorífic, molt adient pel sector metal·lúrgic. Tot i això, la progressiva industrialització i urbanització del país en va accentuar la demanda durant el segle XIX, i la seva confecció i comercialització a mitjana i petita escala va esdevenir un negoci molt lucratiu per a moltes famílies, però no oblidem que també assegurava sobresous als pagesos més humils durant els mesos més freds de l’any. Això convertia a Joan Llavall en un veritable empresari del combustible més que no pas en un traginer qualsevol.

Entrada a Cal Musiquet pel carrer de Sant Llorenç número 30.

Sense deixar encara el seu territori d’origen, Joan Llavall es va casar amb Maria Bertran i Vilajossana (1811-1886) natural de Freixinet. De tota manera, Joan planejava establir-se a Solsona, on poder formar família i exportar el seu model de negoci. Això requeria fer una veritable inversió de capital, però a la dècada de 1850 Joan Llavall ja hauria aconseguit reunir la fortuna necessària com per poder adquirir tot un immoble al bell mig de la ciutat de Solsona.

Per tal d’acomplir els seus objectius, Joan Llavall es va fixar en l’edifici que ens ocupa en aquest treball, aleshores un gran casal ruïnós i deshabitat situat al mencionat carrer de Sant Ignasi que històricament estava sota alou i domini directe de la Mensa Episcopal de Solsona. Però com a curiositat ja disposava, als seus baixos, d’un magatzem o botiga.

Tenint en compte la proximitat de l’immoble respecte l’antic convent dels Dominics (ocupat per la tropa liberal durant les carlinades) no és d’estranyar que hagués patit importants desperfectes en el decurs de les conteses. A més, l’abandó de la casa per part dels ocupants n’hauria accelerat el procés de deteriorament. La casa era propietat de Josep Muixí i Mestres, un argenter natural de Solsona però establert des de feia anys a la vila de Ripoll, seguint les relacions pròpies del treball del ferro a Catalunya. A Josep Muixí la casa li pervenia per herència del seu pare, Joan Muixí i Vilar, i a aquest li expectava com a hereu universal del seu respectiu pare, Domingo Muixí.

Domingo Muixí fou, de fet, qui comprà aquesta casa l’any 1769 als marmessors testamentaris de Josep Serch, prevere beneficiat de la Catedral de Solsona. Domingo Muixí també va comprar “el casalot” (el cos de casa annex a Cal Musiquet) l’any 1779 al marmessor subrogat de Tomàs Torrescassana pagès i propietari de la parròquia de Santa Margarida de Navès.

Espai que ocupa actualment la casa de cal Musiquet, que inclou “el casalot“, que Joan Llavall i Molins va comprar a Josep Muixí i Mestres.

Però en el moment que Joan Llavall es disposà a fer la compra, la casa en qüestió estava subjecte a dos censals (de 150 lliures cadascun) que els avantpassats de Josep Muixí havien venut al Sant Hospital de Pobres i Malalts de Solsona per tal de socórrer a les seves necessitats. És a dir, que la casa estava hipotecada i a la pràctica l’hospital n’era l’autèntic propietari. Atenent aquesta situació, Joan Llavall es va disposar a adquirir la casa a través de satisfer les quantitats dels censals que gravitaven sobre la propietat. El gener de 1855 es va formalitzar l’acte de venda i va coincidir plenament amb el segon gran procés de desamortització. Com que aquesta propietat estava subjecte a una institució religiosa, es considerava que estava en “mans mortes” i l’Estat va procedir a encauar-lo. Això hauria pogut suposar el finals a les aspiracions de Joan Llavall, però com que ja havia començat a pagar els terminis dels censals se li van respectar els drets i va poder prosseguir amb l’adquisició. Finalment, l’any 1857, Joan Llavall va aconseguir redimir els dos censos. En total, Joan Llavall va pagar per la casa 1,100 lliures barceloneses.

Però les complicacions no van acabar aquí. Quan Joan Llavall va formalitzar l’acte de compra de la casa el 1855, Josep Muixí va rebre un comunicat de l’Ajuntament de Solsona queixant-se del mal estat físic que presentava l’edifici, i requerint que immediatament es solucionessin els problemes estructurals que posaven en risc els veïns.

Com que Josep Muixí va poder demostrar que ell ja havia venut la casa a un comprador, no s’havia de fer càrrec del manteniment de l’edifici ni sufragar les reformes, sinó que ja era competència de Joan Llavall. Cal suposar que l’aspecte actual de la casa és, en bona part, fruit de les reformes que Llavall hi va haver de fer.

El matrimoni format per Joan Llavall i Maria Bertran va donar llum a multitud d’infants, dels quals només 3 van arribar a l’edat adulta: Josep, Àngela i Magdalena.

  • Josep Llavall i Bertran era l’hereu i el continuador del negoci familiar. Va contraure matrimoni l’any 1870 amb Maria Josefa Forn i Fustegueres, i va rebre una dot de 1,065 pessetes. Tot i això, Josep Llavall va morir nou anys més tard, el 1879, sense deixar descendència ni testament.8 La seva viuda es va casar en segones núpcies amb el barber solsoní Francisco Fonts i Gaspà.
  • Àngela Llavall i Bertran passava automàticament a ser la primogènita i pubilla de la família, per aquest motiu es va concertar un matrimoni amb l’hereu d’una de les famílies més singulars de la menestralia solsonina: els Ramonet.
  • Magdalena Llavall i Bertran. A la filla menor del matrimoni Llavall-Bertran també se li va programar un matrimoni amb l’hereu i primogènit d’una altra de les famílies de la menestralia solsonina, i veïns immediats de cal Musiquet: els Planes.
Façana de cal Musiquel per la Travessia dels Dominics número 3, aquest annex a la casa que arriba fins al carrer de la Regata, podria ser “el casalot”.

Marcel·lí Ramonet i Angela Llavall

Àngela Llavall i Betran (n.1860), de cal Musiquet, es va casar amb el botiguer solsoní Marcel·lí Ramonet i Gatuelles. Els Ramonet de Solsona són una família que sempre han estat molt vinculats amb el teixit comercial de la ciutat. És un llinatge endèmic dels barris de Sant Roc i Sant Llorenç que ha tingut especial predilecció per l’ofici de traginer, i que a finals de segle XIX passen a regentar botigues i establiments comercials.

Marcel·lí Ramonet i Gatuelles va ser alcalde de Solsona des del 22/11/1909 fins el 05/07/1913, que va haver de deixar-ho per motius de salut.

El pare del Marcel·lí (Domingo Ramonet i Franch) ja tenia un establiment comercial d’ultramarins al carrer Sant Cirstòfol. En Marcel·lí, tot i que de jove encara havia fet de traginer i carreter (avui en diríem “transportista”) a la dècada de 1890 va passar a regentar un comerç d’ultramarins. Una botiga que inicialment es trobava al carrer de Sant Salvador i que entorn a 1897 va passar al Carrer Sant Llorenç núm. 30, a cal Musiquet.

Marcel·lí Ramonet i Angela Llavall amb les seves quatre filles

En Marcel·lí es va casar l’any 1880 amb n’Àngela Llavall i Bertran, amb qui va tenir 5 criatures. Quatre noies i un noi que es va morir: Carme (n.1884), Domingo (n.1887), Emília (n.1889), Anna (n.1892) i Rossenda (n.1895). Són les quatre nenes que podem veure a la foto.

La Carme Ramonet es va casar el 1910 a Barcelona amb Joan Ferrer i Prat, doctor en medicina, que va morir inesperadament a Solsona el 1930. L’Anna es casà el 1920 a Montserrat amb Eduard Montanyà i Pradera.

Na Rosenda Ramonet i Llavall (1895-1957) era la més menuda. Es va casar  el 1922 a la Puríssima Concepció de Barcelona amb Rosendo Sarri i Muntada, farmacèutic de la conegudíssima “Farmàcia de Baix” situada a la Plaça Major. Van fer el casori al “Majestic Hotel Inglaterra de Barcelona”. El diari “La Vanguardia” del dia 17 de desembre d’aquell any així ho anunciava:

“—Informaciones del Majestic Hotel Inglaterra.—Se han celebrado con el esplendor de costumbre, en este hotel, las distinguidas bodas de la bella señorita Rosenda Ramonet Llavall con don Rosendo Sarri Muntada.”

Van viure tota la vida a la Plaça Major núm.2 (actualment número 11) al mateix edifici on hi havia la farmàcia. El seu únic fill Josep Sarri i Ramonet (1924-1946) va morir el 1946 als 22 anys després d’haver-se llicenciat en Farmàcia.

Marcel·lí Ramonet i Angela Llavall amb les seves quatre filles – Fotografia acolorida- Arxiu Josep Caelles Subirana

L’origen del renom cal Musiquet

Al aprofundir més en el estudi de l’origen el renom cal Musiquet, cal considerar que el cognom de la família de la casa, Llavall, es perd durant la segona meitat del segle XIX amb les dues filles, Magdalena i Àngela, que porten els cognoms de Llavall i Bertran.

Magdalena Llavall i Bertran es va casar amb Josep Planes i Planes, un ganiveter natural de Sant Llorenç de Morunys que va venir a treballar a Solsona. El cognom dels seus descendents varia entre “Planes” i “Planas”, fet habitual en una terra fronterera entre el català oriental i occidental. Una de les seves filles és Rosa Planas Llavall, coneguda com la Rossa de cal Musiquet, la noia que al quedar orfe de mare va viure des dels 14 fins als 18 anys a casa dels seus oncles entre l’any 1890 i 1918, aproximadament.

Tal com s’ha explicat anteriorment, l’Àngela Llavall i Betran (n.1860), es va casar amb el botiguer solsoní Marcel·lí Ramonet i Gatuelles, fill de Domingo Ramonet i Franch.

En aquest punt és on hi ha la confluència dels cognoms Planas i Ramonet amb la música, perquè son els cognoms que surten a l’orquestra Planas fundada l’any 1890 i que va durar fins 1934, i que sempre es va mantenir molt lligada a les famílies que la van fundar.

Als Planas més endavant se’ls van conèixer com els Planetes, i no tenen cap relació amb el Josep Planes i Planes ganiveter que es va casar amb Magdalena Llavall i Bertran.

I els Ramonet que van tocar en aquesta orquestra tampoc tenen cap relació amb la nissaga dels de cal Musiquet, per tant descartem que el nom de Musiquet vingui d’haver format part d’aquesta orquestra.

De moment continua sent un místeri d’on prové i quan va quedar lligar a la casa.

😉

Documentació relacionada:

😉